Guadalajara de Quim Monzó

Guadalajara de Quim Monzó (Barcelona 24.03.1952) és un llibre de contes curts que va publicar per primera vegada l'octubre de 1996 per l'editorial Quaderns Crema. En varen fer vuit reimpressions i a l'any següent va obtenir el Premi de la Crítica Serra d'Or. Totes les referències de l'estudi remeten a l'edició de l'any 2000.

2. PARATEXTOS

El llibre forma part de la col·lecció Mínima Minor amb el n. 65. Les mides són de 16 x 11,50 cm i conté 200 pàgines.

A la tapa de la portada a més del títol, hi ha el de la editorial, un dibuix d'un avió —els tres elements en negre—damunt d'un gran núvol de color taronja. El color de fons de les tapes fa honor al nom de l'editorial, el crema.

A la contraportada hi ha dues crítiques publicades. Una és de la Vanguardia, per Juli Guillamon i l'altra és de Manel Ollé de l'Avui. Endemés, hi ha una nota que diu: ‘nova edició revisada per l'autor'. És una nota digna d'agrair, perquè en el cas que caiguera a les nostres mans una antiga edició, ens quedaríem astorats en veure testimonis diferents.

Les tapes de la portada i la contraportada són més grans que la mida del llibre i aquest bocins de tapa de més, estan plegats caps dins del llibre i que a la vegada aprofiten per dur més informació. En la tapa de la portada de la part interior hi ha una breu biografia professional i fotografia de l'autor. I en la part interior de la tapa de la contraportada hi ha el títol de les últimes publicacions d'aquesta col·lecció amb el número i el nom de l'autor

A la pàgina 3 hi ha el títol del llibre, el nom de l'autor i el de l'editorial. A la pàgina 4 ens trobem amb tota la informació editorial de l'obra; els drets d'autor; els telèfons, el fax i el correu electrònic de l'editorial; les impressions i reimpressions i a càrrec de qui ha anat la composició gràfica i el relligat. Al final de pàgina hi ha el fragment consensuat que quasi tots els llibres porten i que fa referència a la prohibició de fer copies de qualsevol manera i per qualsevol mitja del llibre en qüestió.

‘Taula' és el títol que encapçala la pròxima pàgina, la 5. Hi ha la relació dels 14 contes, dividits en 5 grups i acompanyats amb el número de la pàgina.

A la pàgina 7 hi ha l'epígraf de Gustave Flaubert extret de la novel·la Madame Bovary: ‘Il comencèrent lentement, puis allèrent plus vite 'Començaren a poc a i despres anaren rapidament (l'opinio que el llibre es un carrero sense sortida)

3. CONTES

Grup 1

1. Vida familiar

És una història sarcàstica. Un narrador extradiegètic heterodiegètic ens conta la història d'Armand, que al començament del relat és un nen de set anys i quan acaba ja és un adult. Això fa que la posició de la veu narrativa en relació a la història estiga en posició ulterior. La tradició de la família d'Armand era tallar el dit anular de la mà esquerra quan la xicalla de la família havia complert nou anys. El jorn assenyalat, era un dia de gran festa. Tota la parentela de les rames properes i llunyanes compartien un gran convit. Un any van tallar el dit a Teodard que encara ho havia fet nou anys i a partir d'aquesta data els nens d'aquella família naixien amb sis dits a la mà esquerra. No cal dir que els adults en veure això se'ls van trencar tots els esquemes i es va acabar d'utilitzar benes per les primeres cures i de retruc les festes familiars. L'últim que sabem de l'Armand és que li agraden les barres de bar i parla farfallós quan fa estona que hi és. En veure per la televisió que un cosí seu es conegut per tocar virtuosament l'arpa (que ell un dia va rebutjar, tot i conservar els cinc dits), ara, perquè la gelosia li pica, voldria tornar al vell costum de tallar el dit. Mentre la família va practicar aquella tradició aberrant, hi havia bon ambient i relació entre els familiars, i en acabar-se el tall sec, la família es va dispersar i la relació a poc a poc es difuminà. Armand ha acabat acompanyat de la soledat passejant-la pels bars.

Així podem dir que el tema de la història és la necessitat de la col·lectivitat. Pel ser humà és transcendental formar part d'un grup i quan aquest paraigües falla o es perd, la vida de l'individu tambaleja; un motiu perfecte per acabar apuntalant la barra d'un bar. De fet, les festes serveixen, entre altres coses, per reforçar una col·lectivitat siga religiosa, familiar, etc.

El final del conte és sorprenent. La dona que té al costat porta ‘un floc de cabells castanys que li tapa mitja cara, a l'estil dels que gasten algunes dones per dissimular un ull de vidre'. No sabem que significa que li falte un ull i ens du a interpretar-ho de diferents maneres, entre altres que ben bé podria ser una tradició familiar. És un final obert i això vol dir que estem davant d'un buit textual, de manera que del final del conte en podem extreure múltiples interpretacions.

El títol del conte ‘Vida familiar' és temàtic irònic i metonímic, a la vegada. El conte reflecteix una vida familiar, però per una altra banda dir-ne ‘familiar' a una família que té per costum tallar un dit dels seus fills té, més que ironia, sarcasme.

El conte està narrat en tercera persona que en realitat és una primera persona amagada, que Ronald Barthes en diu discurs personal.

La focalització sempre està posada en el protagonista i de vegades coneixem els seus pensaments i només els d'ell: ‘L'Armand va passar nits rumiant-t'hi. ¿Hi havia cap consigna gremial que els obligués a tallar-se el dit?' Per tant estem dins d'una focalització interna fixa.

Els esdeveniments de la història no van paral·lels al discurs. El narrador, per no detallar cada festa en què es tallava un dit, opta per una freqüència iterativa. Per no repetit, doncs, una i altra vegada aquelles trobades, hi ha un moment que diu ‘a cada festa'.

La ironia que desprén algun passatge ens porta a l'autor implícit, ja que ha de ser impossible ser mordaç sense ser un irònic, i a la vegada a la polifonia del discurs, el discurs reportat implícit. Quan els receptors ja estem sobradament informats que, de tant en tant, aquella família de famílies tallaven un dit, veiem que el nostre protagonista estava orgullós de formar part d'una ‘família lògica'. Per nosaltres el sintagma desprén un significat tant lluny del pensament d'aquell xiquet que vulguem o no ens fa treure un somriure. Allò que diu el locutor és una cosa i el que n'entenem nosaltres és una altra ben diferent i d'aquí l'alto que fem en el camí de la lectura reflexiva.

Per acabar de interpretat el text hem hagut de recórrer als coneixements enciclopèdics. Hi ha un moment que el nostre xiquet està mirant una sèrie de fotografies amb gent tocant l'arpa i en una s'hi veu a Harpo Marx amb una branca d'arbre en posició com si estés tocant-la. Si no saberem qui és aquest senyor, malament podríem extreu-ne tot el sentit humorístic que desprén l'anècdota.

Finalment, trobem una cosa curiosa en els noms de la col·lectivitat masculina. Tots els noms propis acaben en consonant sonora menys el d'un nen que és diu Gimfreu. No hi ha cap senyal en el text, del qual es puga desprendre una raó per entendre aquesta solució. Aquesta variant també ens remet a l'autor implícit. Segurament que és un senyor que està cansat que li traguen conclusions i s'ha dit, ara els donaré feina a aquest estudiosos del meus contes.

Grup 2

1. A les portes de Troia

2. Les llibertats helbètiques

3. Gregor

4. Fam i set de justícia

Grup 3

1. El dia de cada dia

2. La vida és tan curta

3. El poder de la paraula

4. La literatura

Grup 4

1. La força centrípeta

Grup 5

1. Estratègies

2. Vida dels profetes

3. Durant la guerra

4. Els llibres

Algunas de las maravillas que se incluyen en el presente volumen son las siguientes:

Vida familiar:

La historia de un clan familiar con una peculiarísima costumbre:

cuando los niños llegan a la edad de nueve9 años se les corta el dedo anular de la mano izquierda; un miembro de la familia querrá romper con esta rechazable costumbre. Un cuento espléndido, para ir abriendo boca con lo que nos espera más adelante. Me recuerda a la nouvelle (novela corta) de su último libro. Otra vez nos encontramos ante la mirada inocente de un niño, al igual que pasaba en Redacción o el niño que en el colegio le decían "hijo de puta" y se lo tomaba a rajatabla, o sea, que su madre era una puta.

La reelaboración de Mitos Clásicos:

como el caballo de Troya, nada que ver, por cierto, con la estirpe de JJ Benítez (No en vano, otro cuento de él se titulaba La euforia de los troyanos.) Aquí, Monzó nos explica las miserias de grandes personajes de la historia al detalle.

Una relectura de Leyendas Populares: como Robin Hood o Guillem Tell, magníficas ambas, sobre todo la última, con un final ex abruptus, que nos deja sin aliento (tal como sucedía con el cuento de Marías, Un viaje de novios).

La intertextualiad:

Monzó hace un homenage al Gregor Samsa de La metamorfosis, de Kafka, pero aquí le da la vuelta a la historia, o sea, una buena mañana una cucaracha se despierta transformada en un ser humano... admirable.

La Metaliteratura: en dos cuentos:

1) Un escritor se da cuenta de que sus libros sólo hacen que predecir hechos que se cumplirán en el futuro (la mujerque lodejó, el amigo que lo va a traicionar), con la particularidad de que en el libro que acaba de finalizar hay, por primera vez, una muerte (la suya, implícitamente).

2) Una historia cien por cien100% de Borges: lo mejor de los libros son sus inicios, no merece la pena desarrollarlos, porque la imaginación de potenciales lectores supera el plan ideado por el escritor (¿estaría pensando Monzó en la infinidad de relatos que guarda en su cajón W?).

El dia de cada dia: un cuento al estilo Tomeo que es un elogio de la ficción, del poder de la palabra (como en el espléndido cuento de Alberto Mández en Los girasoles ciegos) y de la fuerza de la imaginación. La historia de un mentiroso compulsivo y de la necesidad de los otros de creer en cosas inverosímiles (el asunto no es nuevo; Cadalso en sus Cartas marruecas -S. XVIII- ya nos decía cuatro cosas de todo eso.)

El poder de la paraula:

tres3 actitudes diferentes ante la vida:1) El hombre que ha decidido callar.2) El hombre que habla por los descosidos.3) El hombre que habla solo.

La força centrípeta:

Monzó ya tenía un cuento con un título parecido (La força centrífuga, si no me equivoco) que acabó descartando de su antología. El presente es un relato de película, al más puro estilo del género fantástico (o sea, Borges, Cortázar y Calders): cada vez que un hombre quiere salir al rellano de su casa se encuentra que acaba saliendo a su recibidor. Hay una graduación que va de lo más particular a lo más general (casa-edificio-ciudad) y encontramos también un personaje que nos debería sonar, una especie de suicida que no predica con el ejemplo.

Estratègies:

un cuento de lo que supone ir contra las normas: el estudiante que decide suspender; el candidato a alcalde que vota otro partido; y el actor que está harto de representar la obra que tiene tanto éxito, pero que si se analiza fríamente resulta ser uno bluf (intento no tan logrado como hace Cortázar en la memorable "Instrucciones para John Howell", dentro de Todos los fuegos el fuego.)

Vida dels profetes:

son evidentes las influencias de Borges y el uso de las técnicas de la amplificatio y acumulatio. Historia de uno profeta que no se acuerda de sus visiones (hilo argumental construido sobre una paradoja: entonces, ¿de qué le sirve ser un profeta?). Su hijo sí que se acuerda de las suyas, pero nunca puede tener contento a todo el mundo (es lo mismo que nos viene a decir el exemplum del Conde Lucanor, aquél donde un padre y su hijo llevan un asno al mercado; vayan como vayan: ambós montados, todo dos a pie, el uno montado y el otro a pie, nunca contentarán a todo el mundo: TODA UNA LECCIÓN PARA LA VIDA.) El hecho es que el don que tiene el hijo acaba convirtiéndose en un dolor de cabeza porque lo puede predecir todo, hasta lo más insignificante (parecido a lo que le pasaba al personaje de Funes, el memorioso, de Borges que recordaba cualquier pequeño detalle de la vida), de manera que la vida ya pierde sentido y emoción para este hombre que sabe que la mujer que acaba de conocer lo dejará cuando tengan su primer hijo, o que el panadero se morirá la semana próxima, etc. Para acabar, le es revelada una visión final: ya no tendrá más visiones. El mundo le deja de lado y él, triste y consumido, profetiza que una bomba estallará en la estación de trenes de Berlín (evidentemente no se trata de ninguna profecía sino que es él mismo quien ha colocado la bomba.)

Durant la guerra:

una historia llena de ambigüedad, con ecos de Kafka y el relato Las cerezas (dentro de la antología que Marías dedica a la narrativa inglesa).http://www.uoc.edu/jocs/3/conferencia/cat/martos2.html

http://www.uoc.edu/jocs/3/conferencia/ang/company2.html

Cada nuevo libro de Quim Monzó representa un acontecimiento. Guadalajara no es una excepción. Marca una frontera entre el fínal de la juventud y el inicio de la madurez. Monzó descubre que la vida puede llegar a ser aún más dura. El deseo ya no se presenta como el móvil principal de la vida humana y ha dejado tras de si un vacio abismal. Tal vez por esta razón, y por un sentido del pudor que se ha acrecentado considerablemente con el tiempo, opta por eliminar lo anecdótico y lo autobiográfíco y mantenerse a una prudente distancia.

http://www.monzo.info/sguad1.htm

Please be aware that the free essay that you were just reading was not written by us. This essay, and all of the others available to view on the website, were provided to us by students in exchange for services that we offer. This relationship helps our students to get an even better deal while also contributing to the biggest free essay resource in the UK!